diumenge 13 de desembre de 2009

El 13-D català i la sobirania valenciana

En ocasió de l'inici de la campanya de la Consulta sobre la Independència de Catalunya que es celebra hui en uns 167 municipis catalans, s'ha generat un debat en el si del valencianisme davant del fet que, en certes imàtgens de la propaganda d'eixa campanya, s'inclou el territori valencià. És per això que vullc manifestar una postura que va en dos direccions:

1 - Tota la meua simpatia cap al dret a decidir del poble català. Els catalans, un poble veí i germà dels valencians, són una nació i, com a tal, mereixen tindre una veu pròpia en el concert de pobles del món. Tot acte que signifique l'expressió democràtica del poble català -com ho serà la consulta del dia 13 de desembre- mereix el respecte i l'admiració dels altres moviments d'alliberament nacional, siga quin siga el resultat de les votacions.

U dels models de papereta que podran usar hui fins a 700.000 catalans

2 - La meua disconformitat amb el fet que la Coordinadora per la Consulta sobre la Independència faça ús de mapes que inclouen el País Valencià dins del territori de la Nació Catalana, en el marc de la campanya en què demana la participació dels ciutadans catalans en el dit referèndum.

El cartell que ha preocupat una part important del valencianisme

Considere que, igual que els valencianistes respectem i donem suport al dret a decidir del poble català, els catalanistes han de respectar i donar suport al dret a decidir del poble valencià. No és comprensible que un dret que ells volen recuperar per als catalans, ens el neguen als valencians. Eixa classe d'actuacions, que es troben als antípodes del sentir generalitzat del nostre poble, no servixen gens ni per a aclarir als ciutadans catalans quina és la seua nació (eixa de la qual han de decidir la independència), ni per a crear complicitats amb el valencianisme (que podrien ser profitoses per a tots, primer que res, en un clima de respecte i de reconeixement mutus), ni per a ajudar el valencianisme a convéncer la societat valenciana per a que prenga les regnes del seu propi destí. Ans al contrari: perjudiquen greument l'assoliment d'eixos objectius.

Mapa de les consultes, hui. En verd, els municipis que han aprovat celebrar-les. En groc, els que encara ho han de decidir, de cara a altres dates. No s'indiquen els municipis que han votat no consultar els ciutadans. En cap dels tres grups hi ha cap localitat valenciana (de fet, no hi ha, com a mínim de moment, cap localitat de fora de Catalunya)

Així, no té trellat mantindre des de Catalunya, encara hui, estratègies purament propagandístiques i sense contingut real com la que ací critique, que té com a destinataris els independentistes catalans més ideologitzats i radicals i no el conjunt de la ciutadania catalana, que és la que ha de votar i que, naturalment, no té gens d'interés en violar la territorialitat del poble valencià en base a cap teoria. Els municipis on es celebrarà la consulta són catalans, i en ells s'expressarà l'opinió de ciutadans catalans sobre la independència “de la Nació Catalana”, és a dir, de Catalunya. Per això, cal exigir al catalanisme que abandone aquelles actituds -simbòliques i allunyades de la realitat- que no són sinceres amb la ciutadania catalana i que ofenen la ciutadania valenciana, alhora que fan mal al valencianisme. I és que, si els valencians i els catalans ens hem posat alguna volta d'acord en determinades qüestions comunes -i si ho hem de tornar a fer en el futur-, sempre ha sigut -i haurà de ser- gràcies a la col•laboració sincera entre pobles iguals, veïns i germans.

Imatge del partit amistós de futbol entre les seleccions nacionals valenciana i catalana, celebrat el 18 d'octubre de 1936 en el Camp de les Corts de Barcelona i presidit per les respectives senyeres i una comitiva de falleres. El diari català La Vanguardia del dia 20 subtitula: "Varias instantáneas del festival de confraternidad catalano-valenciana, que terminó con un partido de fútbol en el que la selección de Cataluña venció a la de Valencia por dos goals a cero". El 15 de novembre d'aquell any, tornaren a jugar, ara al Mestalla, i València guanyà per 4-0

Els valencianistes treballem per fer un Poble Valencià lliure, segur d'ell mateix, sabedor de la seua identitat nacional pròpia i que faça passos ferms i democràtics en el camí de l'exercici del seu dret a decidir l'estatus polític que més li convinga. Per tant, hem de demanar a aquells catalans que vullguen col•laborar -o almenys no interferir- en l'expansió social del valencianisme, que comencen per respectar la integritat territorial del nostre país i la pròpia sobirania dels valencians com a poble. Eixa sobirania emana de la voluntat conscient de la ciutadania valenciana, que l'exercix democràticament en les urnes, i té l'origen històric en els poders que el pare de la nostra nació valenciana, Jaume I -rei que compartírem valencians i catalans-, atorgà al Regne de València en el moment de la seua fundació l'any 1239 i que han estat expressats durant segles a través dels nostres Furs (i ara de l'Estatut d'Autonomia) i de les nostres institucions, hui en part recuperades.

En base a tot això, i amb una voluntat de consens des del respecte més absolut a l'altra part, propose que des de les organitzacions valencianistes, com ja ha fet Units per València, demanem i aconsellem a la Coordinadora per la Consulta sobre la Independència de Catalunya que retire de les seues campanyes tot aquell material que incloga el País Valencià dins del territori català i que, si és el seu desig, el substituïxca per mapes de Catalunya, deixant així ben clar a la ciutadania catalana quin és l'objecte de la sobirania nacional que esta posseïx com a poble.

Imatge que reivindica la independència de Catalunya, amb la comarca de l'Osona remarcada, perquè pràcticament tots els municipis que en formen part han decidit sumar-se al referèndum de hui. Una mostra de per on ha d'anar el sobiranisme català, amb sinceritat, respecte i claror

No hem de dubtar que, si tots actuem amb voluntat d'entesa i de reconeixement sincer de l'altre, a poc a poc superarem tots els obstacles que puguen haver sorgit en els camins que els nostres pobles tenen per davant. Per això,

¡Visca València lliure! ¡Visca Catalunya lliure!
¡Pel dret a decidir del Poble Valencià i dels altres pobles del món!
¡Per la dignitat nacional valenciana!

diumenge 29 de novembre de 2009

Balanç de la I Jornada de Taula de Filologia Valenciana

Vinc de Sueca, cansadíssim, però m'agradaria fer uns quants comentaris referits a la "I Jornada sobre el valencià: pedagogia (llengua i literatura), ús social i normativa", que hem celebrat hui en la capital de la Ribera Baixa, amb la col·laboració de l'Ajuntament de la ciutat, de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i de la Caixa Popular.


Ha sigut el primer acte públic de Taula de Filologia Valenciana, una associació de professionals de l'ensenyament del valencià que té per objectiu "elaborar, coordinar i difondre actuacions, activitats, treballs i estudis sobre el valencià contemporani, per tal d’aconseguir una societat més justa respecte dels drets lingüístics i fomentar l’ús de la llengua pròpia dels valencians en totes les activitats socials".

Efectivament, té una importància vital que el professorat del valencià s'implique en la recerca lingüística i, especialment, sobre didàctica de la llengua si el que volem és millorar la nostra faena i, consegüentment, la realitat social en què incidix: els estudiants (que, habitualment, són jóvens, cosa que multiplica els efectes socials de la faena feta).

Eixa actitud d'autosuperació i millora constants, lligada com està a una necessitat social, és enormement positiva per a la salut i per al futur de la llengua, com també per a la seua relació amb la consciència i la voluntat de ser valencians, que són les preocupacions amb què ens hem d'alçar cada matí els qui ensenyem valencià. L'objectiu no pot ser altre que fomentar una visió positiva del valencià, el seu domini pràctic i l'autoconfiança lingüística per part dels alumnes.

En eixe sentit, si treballem sempre per aconseguir un aprenentatge més eficaç, senzill, coherent, estimulant i lligat a la societat i a la cultura valencianes i al sentiment de valenciania, obtindrem autoestima i voluntat (alhora conscient i espontània) de ser valencians i d'usar amb naturalitat i amb goig la que probablement és la senya identitària més important del nostre poble: la llengua valenciana. Una llengua que és nostra (patrimoni de tots els valencians, ja solgam parlar en valencià, en castellà o en les dos llengües oficials del nostre país) i compartida amb els pobles germans.

¡Parlem més en valencià! És cosa de tots

Vist ja l'esperit que ha impulsat la iniciativa, comentaré els continguts que ha tingut la jornada. La primera ronda de presentacions ha tractat de la llengua que usen els estudiants i els seus dubtes sobre normativa. Cal destacar-ne la intervenció de Josep Saborit (el treball del qual ha rebut u dels dos premis de la Jornada) sobre els canvis negatius que estan experimentant la fonètica i el lèxic tradicionals valencians d'avis a néts.

I és que no s'explica com, tenint implantat arreu del territori l'ensenyament en valencià i comptant amb tots els mitjans de què disposem, això estiga passant. Bona part de la culpa la deu tindre la formació tan deficient que rebem els docents en les facultats de filologia. No sabem treballar la pronúncia de l'alumnat (de fet, hauríem de començar per la nostra) per a aconseguir que seguisquen parlant el valencià tan genuí dels seus avis.

També, no poques voltes, per desconeixement nostre i per insuficiència del nostre material de treball, induïm els alumnes a abandonar paraules i construccions pròpies. Com que tampoc hem treballat prou el lèxic en la carrera, no el coneixem bé i no sabem com convé procedir. Per exemple, si no procurem que coneguen i mantinguen distincions semàntiques del valencià tradicional com ara paréixer/semblar i llavar/rentar, a sovint el que aconseguim és que els estudiants només escriguen les segones i només diguen les primeres.

D'eixa manera, desapareix el nostre lèxic amb l'excusa de voler distingir-nos de la llengua dominant: una actitud profundament negativa i desafortunada, ja que equival a supeditar el valencià al castellà, amb l'empobriment lingüístic consegüent. Per tant, és urgent que s'investigue d'una manera seriosa i rigorosa la fonètica i el lèxic valencians tradicionals amb l'objectiu de proporcionar als docents les eines necessàries que permetrien aturar eixe procés negatiu.

Eixa responsabilitat recau directament, en primer lloc, sobre les facultats de filologia i de magisteri de les universitats de València i Alacant i, en segon lloc, sobre l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, institucions que cal vincular més a la societat (concretament, a les necessitats dels docents) i, en el cas de l'Acadèmia, que convé ampliar i potenciar.

Més tard, s'ha parlat sobre qüestions com ara la denominació internacional del valencià/català i la complementarietat dels dos paraestàndards que té (Josep Àngel Mas, UPV), les tries lingüístiques en el valencià dels blogs (Vicent Baydal, CSIC) i les iniciatives recents destinades a normalitzar la nostra llengua pròpia en l'Església (August Monzón, UV), qüestió que, increïblement, encara tenim pendent d'aconseguir.

Un altre moment de la Jornada ha sigut una visita a Ca Fuster. Allí hem fruït d'uns balls tradicionals interpretats per l'Escola de Danses de la Ribera i de les explicacions sobre la vida de l'autor. Convé recordar que, malgrat la gran polèmica que suscitaren en el seu moment certs plantejaments que féu, Joan Fuster i Ortells és u dels assagistes valencians més importants i un gran estudiós de la nostra literatura i de la nostra història. Com qualsevol assagista, cal recordar-lo amb els seus encerts i amb els seus errors, però sobretot amb els encerts si volem ser un poble sa i que evoluciona.

Façana de Ca Fuster. Dins hi ha la seua biblioteca o, més ben dit, la part que sobrevisqué a al tercer atemptat feixista amb bomba que patí l'autor, en 1981, simplement per pensar i escriure. Quasi trenta anys després, encara no s'ha detingut a ningú ni ho han condemnat les Corts (sempre controlades per PSOE i PP, còmplices de la violència antivalenciana)

Altres dos presentacions ben interessants (no les comente totes per no estendre'm massa) han sigut una sobre els "Relats interculturals" (Pilar Doménech, Josep Lluís Doménech i Jesús Huguet, l'altre premi de la Jornada) i una altra sobre els valencians que emigraren a mitjan segle XX a l'Argentina i com han viscut (ells i els seus descendents) la seua llengua i identitat pròpies en eixe país.

La veritat és que el balanç de la Jornada de Taula només pot ser positiu. Encara que ha sigut la primera edició, la participació, l'assistència i l'interés de les intervencions han tingut un nivell ben alt. Esperem que anirem a més encara en la línia d'acostar i implicar el professorat a la iniciativa en la recerca i, per tant, en la millora de l'ensenyament i de la societat.


Taula té al capdavant una sèrie de filòlegs (dic filòlegs perquè es dediquen a estudiar la llengua i la literatura i el seu ensenyament, i no pels títols que puguen tindre) que, per la seua vàlua professional i per la seua dedicació útilissima i plena de vocació amorosa per València, deuen ser un motiu d'orgull per a tots els qui apreciem esta llengua. Parle, especialment (però no exclusivament) de l'expert en sintaxi i en lingüística general Abelard Saragossà, de l'expert en fonètica i en variació lingüística Josep Saborit i de l'expert en lèxic tradicional Eugeni S. Reig.

No parle per parlar. Sense caure en l'excés, haig de dir que la manera tan positiva i de trellat en què miren la llengua i la societat valencianes i la forma tan dedicada, rigorosa i assenyada en què intenten millorar-les els convertixen en unes persones que ens hem de felicitar de tindre en la lingüística valenciana i en el poble valencià. Si en un altre temps, tinguérem lingüistes de la categoria científica i moral i del nivell de compromís social de Josep Giner, Carles Salvador i Manuel Sanchis Guarner, hui els tenim a ells.

Com en el cas dels seus predecessors, és ben possible que els no sapiam valorar adequadament mentres els tindrem amb nosaltres, però, sense dubte, els recordarem amb admiració, gratitud i estima. Per això i perquè tenen molt més per donar-nos (afortunadament, són jóvens), no es comprén que encara no siguen membres de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i espere que no haurem d'esperar massa per a veure eixe desig fet realitat. La llengua valenciana i el poble que la parla n'eixiran beneficiats.

Enhorabona als premiats i a tots els ponents, als responsables de l'acte i a tots aquells que hi hem participat amb la nostra assistència. Açò pot ser l'inici d'un camí ben prometedor.

Escena de la Muixeranga de Sueca pels carrers de la ciutat valenciana. Junts, podem anar amunt

dijous 26 de novembre de 2009

¿'Blavers'? ¿'Catalanistes'? Jo, valencià, gràcies

Si crides “¡Visca València!”, si portes una Senyera tricolor (amb corona, amb estrela o sense res), si parles de Nació Valenciana i d'idioma valencià (compartit) i si, en definitiva, dónes qualsevol senyal d'identitat nacional estrictament valenciana, corres el risc que alguns t'anomenen blaver. A uns altres, coses paregudes els poden paréixer símptomes de catalanisme. Curiosament, totes eixes coses les feia el valencianisme d'abans de la Guerra Civil Espanyola i no passava res. En canvi, i encara en ple segle XXI, per a molts, o eres blaver o eres catalanista. ¿No es pot ser un valencià normal i punt? ¿Valencianista, però normal?

Un grapat de republicans valencians, membres del Partit Valencianista d'Esquerres, celebren que han pres l'illa d'Eivissa al feixisme l'agost de 1936, amb una Senyera tricolor. [Diari “La correspondència de València”.] ¿Blavers d'esquerres? ¿Viatgers en el temps enviats per blavers? ¿O simplement valencians valencianistes? Exemples així, a manta

Els blavers existixen més en la ment dels catalanistes que en la realitat. I això no és d'estranyar, perquè no s'entén l'existència dels uns sense la dels altres. Si u dels dos sectors no existira, l'altre l'hauria d'inventar (¡i prou que ho fan! ¡Per això ara alguns acusen alguns altres de neoblavers!). Blavers, hui en dia, n'hi han ben pocs. ¿Qui eren els blavers? Aquells que vivien obsessionats nit i dia amb el perill català que ens volia furtar la paella i el Tirant (obra que no llegien), però que es sentien sobretot valencians, que parlaven normalment en valencià (per a ells, absolutament res a veure amb el català) i que votaven un partit estrictament valencià (Unió Valenciana). D'eixos, hui, queden quatre iaios i quatre ties maries. Una espècie que s'està extingint ràpidament.

Ara, el que abunda molt més són els meninfots (això és com abans), els valencians valencianistes (de tendència un tant catalanista o no) i, finalment, una minoria d'antivalencians, en general desemmascarats, però alguns dels quals tenen la cara d'anar per la vida anomenant-se valencianistes. Curiós: uns valencianistes que estan radicalment en contra de qualsevol classe de llibertat per al poble valencià i de qualsevol presència pública per a la nostra llengua pròpia. Són els qui tenen carnet d'organització espanyolista violenta (GAV, España 2000...); són els feixistes que, per a sentir-se hòmens, necessiten agredir valencianistes pacífics, cosa que poden fer (i que fan, generalment, en una relació de deu contra u) gràcies a la connivència del PPSOE des del poder. I si eixa minoria d'antivalencians intenta usar qualsevol senya valenciana al seu favor (és a dir, en contra dels valencians), ¿què hem de fer? No permetre-ho. Mai. Recuperar-la, dignificar-la i usar-la a tota hora per al valencianisme, com feien els valencianistes amb la Senyera coronada des dels orígens del moviment fins al conflicte sociopolític de la Transició.

La tomba d'En Jaume I, restituïda pel Franquisme l'any 1952. Al costat (no es veu) hi havia Francisco Franco i damunt del taüt es veu el Penó de la Conquesta. Les autoritats franquistes treien eixe símbol (la Senyera més antiga que es conserva, nua) en processó pels carrers de la Ciutat de València cada 9 d'Octubre en substitució de la tradicional Senyera coronada, que consideraven republicana (la feren desfilar entre les banderes derrotades de la Guerra Civil). ¿Catalanistes? ¿O simplement uns feixistes espanyols usant un símbol de la Corona d'Aragó?

Els valencianistes hem de ser senzillament això, valencianistes, i preocupar-nos pels valencians normals (que formen quasi el 100%) i no pels blavers ni pels catalanistes. Ahí fora hi han més de cinc milions de valencians que seguixen esperant un projecte que siga valencià sense embuts ni complexos, que arrele en el seu sentir com a poble, que reivindique les senyes que ells senten com a pròpies i que lluite sense descans pels seus interessos com a ciutadans i com a col·lectivitat. ¿Quant de temps més hauran d'esperar? Ens hem dotat d'una sèrie d'instruments tan necessaris com imperfectes, com ara el BLOC (en la política), Escola Valenciana (en l'ensenyament) i una indústria editorial, musical i mediàtica ben humil però gens menyspreable. Tanmateix, no n'hi ha prou. ¿Què més fa falta?

Cada valencià conscient, cada valencianista, té cada dia milanta oportunitats per a fer valencianisme útil en el seu entorn social. Cal que més valencians facen més valencianisme diari a través de les relacions familiars, d'amistat, veïnals, laborals, comercials, associatives... ¿Com? Pensant, parlant i actuant com a valencians dignes i orgullosos de ser-ho, donant exemple i comunicant-nos amb els altres amb sinceritat, sense posar-nos per damunt i sense pors; transmetent les idees que ens fan un poble més conscient i més lliure. A banda, hi ha l'activisme polític, que pot incloure la militància en un partit, però no necessàriament: tenim plataformes cíviques com ara el Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà i l'Associació Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, i les que vindran.

Amb motiu del noranté aniversari de la Declaració Valencianista de 1918, l'ACV Tirant lo Blanc en publicà fa un any una edició commemorativa amb reflexions actuals, al costat del manifest "Per un compromís polític valencianista"

El valencianisme polític, cívic i cultural, és a dir, el valencianisme que pretén ser massiu, necessita persones, cervells, voluntats. En necessita més, certament. Alhora, però, és vital que ens centrem (sobretot) en el nostre entorn immediat, perquè la valenciania es viu i es decidix dia a dia, en tots els contexts i amb totes les persones. Del que es tracta és de contribuir, cadascú en el seu entorn personal i, col·lectivament, des de l'espai social on es senga més còmode, a espentar este poble en la direcció cap a la seua dignitat plena, és a dir, la que conduïx a la llibertat.

Això, com deia, ho fem cada dia. Un poble només és plenament digne i lliure si sap que és digne i si vol ser lliure. No es necessita res més. Les altres coses vénen seguides. Fem-ho.

Acte del Centre d'Actuació Valencianista a principis de la dècada de 1930. Dret al centre, el valentí Joaquim Reig i Rodrigues (amic de la Lliga Catalana), darrere del qual hi ha penjada una gran Senyera tricolor estrelada. ¿Neoblavers en la dècada de 1930? ¿O simplement valencianistes sense uns complexos que llavors eren completament desconeguts? ¿I si acabem de desfer-nos d'eixos complexos i fem com ells? Valencians valencianistes i punt

dijous 5 de novembre de 2009

Rafael Conde “el Titi”, valencià d'origen castellà

Hui parlarem d'un cantant valencià inoblidable: Rafael Conde "el Titi" (1939-2002). Molts el recordaran com a un personatge entranyable del passat, i ho era. Nascut en 1939 a Talavera de la Reina (Toledo), arribà amb dèneu anys a la Ciutat de València, d'on ja no es volgué moure mai, per a treballar en el món de l'espectacle de varietats.

Caràtula d'u dels seus primers àlbums

"El Titi", malgrat la repressió franquista, no només no amagà mai la seua condició homosexual, sinó que la mostrava orgullós dalt dels escenaris i la reivindicava amb cançons que aconseguien burlar la censura. Per a molts no era més que un home graciós i estrafolari, però a més d'això, era valent i digne i un gran cantant. Sense exagerar gens, estem parlant d'un heroi valencià del segle XX.

De la mà d'altres cantants-humoristes com ara Rosita Amores, Rafael Conde es recorregué tota la geografia valenciana, actuant en teatres i en festes patronals i esdevenint un personatge molt conegut i estimat pels valencians. El punt culminant de les seues actuacions era, sense dubte, el moment en què interpretava Libérate, el seu tema més famós, que compongué ell mateix i presentà quan encara s'aplicava contra els homosexuals la Ley de Vagos y Maleantes franquista.

Caràtula d'una de les moltes reedicions del mític Libérate

Mort en 2002 en la seua estimadíssima Ciutat de València, unes 2.000 persones assistiren al funeral i veren enterrar el cos del cantant, embolcat el taüt amb una Senyera. També hi assistiren polítics importants. Hui podem observar una escultura en honor seu en el carrer Filipines de la Ciutat de València, irònicament prop de la Pantera Rosa. Una mostra més de l'humor que el caracteritzà en vida.

Bust del monument al showman

Deixaré ací dos mostres del seu art. La primera, més seriosa, és una cançó en què expressa tot el seu amor i gratitud a la terra que l'acollí i on visqué tota la vida adulta. És un tema amb què es poden sentir identificats els moltíssims valencians que han vingut d'altres terres i que han viscut, treballat i tingut fills ací. València ha significat l'estabilitat i els somnis fets realitat de milers i milers de persones. En eixe sentit, el Titi és un exemple excel·lent de com un immigrant pot estimar València i ser estimat pels valencians amb tot el cor, esdevenint un valencià més.

Sense més, enllace el vídeo i la lletra de la cançó A Valencia, que jo mateix he transcrit. Val a dir que, tant a nivell vocal com d'expressió, la interpretació és excel·lent (i plena de passió). No oblidem que la copla és un gènere que requerix molta tècnica. Després teniu una interpretació de l'himne Libérate, prou més espontani, on el Titi fa gala del seu humor en una de les darreres actuacions de sa vida.


Rafael Conde “el Titi” – A VALENCIA

VÍDEO


A Valencia yo he llegado

siendo nada en esta vida

y Valencia me ha entregado

dinero, fama y valía


Como un sueño todo ha sido

lleno de gloria y de suerte

y a Valencia nunca olvido

y le estaré agradecido

hasta el día de mi muerte


Valencia, tierra querida

Ay, para mí, de España entera,

eres tú la preferida

Valencia, jardí de flors

Tu lengua y tu bandera

jo la porte en el meu cor


En tus brazos me acogiste

siendo yo un pobre gitano

Y tanto y tanto me diste

que me siento valenciano


Valencia, reina y señora

Ay, tú no sabes, vida mía,

cuánto te quiero yo a ti

Que a Dios pido de rodillas

que, de esta Valencia mía,

nadie me mueva de aquí


Que el cantar siempre me brote

por esta Valencia bella

Y que nadie me la toque

Porque mi sangre yo doy por ella


Si de tu tierra me alejo,

ay, yo no te olvido ni un momento

Y a la Mare de Déu rezo

y a la Virgen yo le dejo

mi alma y mi pensamiento


Valencia, tierra querida

Ay, para mí, de España entera,

eres tú la preferida

Valencia, jardí de flors

Tu lengua y tu bandera

las llevo en mi corazón


Ay, en tus brazos me acogiste

siendo yo un pobre gitano

Y tanto y tanto me diste

que me siento valenciano


Valencia, reina y señora

Ay, tú no sabes, vida mía,

cuánto te quiero yo a ti

Que a Dios pido de rodillas

que, cuando el Titi se muera,

mi cuerpo entierren aquí

Ay, mi cuerpo entierren aquí

Ay, mi cuerpo entierren aquí


Rafael Conde “el Titi” – LIBÉRATE

VÍDEO

divendres 23 d’octubre de 2009

El CAV Faustí Barberà, enfront dels atacs recents al valencianisme


Enguany, una volta més (i ja en van...), el 9 d'Octubre, Dia del Poble Valencià, s'ha vist enfosquit per uns successos lamentables que no tenen res a veure amb l'esperit ni amb la voluntat dels valencians. És precisament eixe dia -i això és una bona mostra de la valenciania dels responsables- quan els grupuscles feixistes -antidemòcrates i antivalencians per naturalesa- decidixen eixir amb més força que mai als nostres carrers per a intimidar, a través de la violència física i psíquica, els qui creem en esta terra i en la seua gent.

Com déiem, no és la primera volta. Durant els darrers trenta anys, han sigut ben nombroses les agressions i atemptats de tota mena (en ocasions, arribant a l'extrem de l'assassinat) que el paraterrorisme feixista ha dirigit contra persones i associacions que no tenen més objectiu que servir, de manera cívica, pacífica, democràtica i constructiva, els interessos i la identitat dels valencians. La llista seria massa llarga, i alhora massa trista.

Per això, des del Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà, que perseguix enfortir la cohesió, l'autoconfiança i la força política del poble valencià a través de la cohesió del valencianisme entorn d'eixos objectius fonamentals, condemnem enèrgicament els actes violents dirigits contra u dels administradors del portal Valencianisme.com, quan l'apallissaren a l'entrada de sa casa la vespra del 9 d'Octubre, i contra un grup de valencianistes (membres del BLOC i del dit portal), quan els impediren fer ús del seu dret a participar en la Processó Cívica del matí. També denunciem públicament les pintades amenaçants aparegudes recentment en la Seu Nacional del BLOC.

Paral·lelament, exigim a les autoritats, i principalment al delegat del Govern, el senyor Ricardo Peralta, que procedisquen sense demora a identificar, detindre i jutjar els responsables d'eixos actes indignes d'una societat que viu una situació de “normalitat democràtica”, com ell es vanta de dir, i demanem responsabilitats també a l'alcadessa de València, la senyora Rita Barberà, per permetre que els feixistes s'escampen lliures i amb impunitat per la ciutat que diu governar, que és la de tots els valencians, el nostre Cap i Casal.

No pot ser que València siga el país on els ciutadans de bé visquen condicionats pels extremistes i la seua impunitat. No pot ser que l'extrema dreta antivalenciana decidisca, per mitjà de la força, qui pot participar en els actes oficials del dia de tots els valencians.

Per últim, cridem tots aquells valencians que es preocupen per la seua societat a participar en la vida pública del país amb dignitat i valentia i sense fer concessions al xantatge extremista. Volem una terra on els nostres fills i néts puguen viure lliures, des del pluralisme i el respecte i amb dignitat, com a valencians demòcrates, tal com intentem fer-ho nosaltres. No defallim en eixa faena cívica, ètica i dignificadora del nostre poble.

València s'ho mereix. Visca València!

dilluns 19 d’octubre de 2009

Les pedres parlen quan els hòmens callen

Ja fa temps que no escric ací, però tinc una excusa. Els fets que hem viscut al voltant del Dia Nacional dels Valencians, el 9 d'Octubre, m'han obligat a passar un temps assimilant i reflexionant. Per si algú dels meus lectors no ho sabia, en faré un resumet.

Un grup de valencianistes (membres del BLOC -inclosos els dos diputats del partit- i del portal Valencianisme.com) vérem impedit el nostre dret a participar en la Processó Cívica institucional del Cap i Casal, el matí del dia 9, a causa de la intervenció insultant, amenaçadora i violenta de grups d'extrema dreta espanyolista i de la passivitat policial.

A això cal sumar, lamentablement, la pallissa brutal que, la vespra, havia rebut a l'eixida de sa casa u dels administradors de Valencianisme.com per part d'un grup de deu rapats, que, al crit de "Arriba España", l'amenaçaren de matar-lo si no posava fi a la seua faena per al portal valencianista d'internet. Sí, senyors, eixe és el delicte: ser valencianista i demòcrata. Els encarregats de jutjar i de fer complir la sentència són els extremistes antivalencians i antidemòcrates. ¿El paper de les autoritats? Mirar cap a un altre costat.

Noves pintades amenaçants en la Seu Nacional del BLOC, posteriors als fets. Hi ha escrit: "Sou 4 gats. Esteu acollonats"

Prompte penjaré un escrit de condemna d'estos fets inqualificables que, gràcies a la connivència dels poderosos (és a dir, del PP i del PSOE, els partits amb seu a Madrid que votem en massa els valencians), els feixistes dirigixen impunement des de fa més de trenta anys contra aquells valencians que volem viure la nostra identitat amb llibertat i amb dignitat.

I és que el senyor Ricardo Peralta (ex-PCE/IU), l'actual delegat del Govern central en el País Valencià pel PSOE, considera que estes noves agressions -i totes les que fan del nostre país la comunitat autònoma espanyola amb més agressions feixistes a l'any- són part de la "normalitat democràtica" que viu la nostra societat. En el País Basc, açò s'anomena "terrorisme de carrer"; en el País Valencià, "normalitat democràtica". ¿Per què deu ser?

Estampeta del Delegat del Govern central en el País Valencià, qui opina que si algú l'apallissa a l'eixida de sa casa, està fent un acte normal i democràta. Ha sigut dissenyada per la revista digital Pica'm, que també li dedica una oració

Ací teniu unes quantes notícies sobre els fets que he ressenyat adés:
- El BLOC denuncia davant el Ministeri Fiscal les amenaces rebudes des de grups antivalencianistes
- El valencianisme de construcció, de nou present en la baixada de la Reial Senyera
- Apallissen un administrador de Valencianisme.com en la vespra del 9 d'Octubre
- L'administrador de Valencianisme.com agredit denuncia els fets davant el Ministeri Fiscal
- Peralta respon que les agressions i amenaces són pròpies de la "normalitat democràtica"

Dit això, i a l'espera del document de condemna (estic participant en un manifest conjunt), parlaré hui d'un senyor i d'un discurs que han marcat un referent ben important per al valencianisme. Són Martí Domínguez Barberà (Algemesí, 1908 - Ciutat de València, 1984) i el seu parlament del 16 de març de 1958, pronunciat en el Teatre Principal del nostre Cap i Casal i retransmés per ràdio, amb motiu de l'acte de proclamació de la fallera major de la Ciutat, Encarnación Amorós Lluch.

Domínguez, catòlic devot i militant de la Dreta Regional Valenciana durant la Segona República Espanyola, fon el tercer director del diari Las Provincias (de 1949 a 1958), després del fundador Teodor Llorente Olivares i del seu fill, Teodor Llorente Falcó. Compaginava la faena en el diari amb la producció d'obres de teatre i de poesia. De fet, obtingué la Flor Natural en els Jocs Florals convocats per Lo Rat Penat gràcies a Arbres, un poemari on reivindica l'ús del valencià.

La situació social on s'emmarca el famós discurs de l'algemesinenc correspon a l'escenari immediatament posterior a la Gran Riuada de València (octubre de 1957). Tothom quedà molt afectat, econòmicament o moralment, inclòs Domínguez, ja que la riuada malmeté seriosament les instal·lacions del periòdic Las Provincias en l'Albereda. S'hi pergueren milers de documents i fotografies.

Aspecte de l'Estadi de Mestalla i les seues immediacions durant "la Riuà". Pràcticament tota la Ciutat quedà inundada

Durant les Falles següents, celebrades apenes cinc mesos després, el record del desastre era molt viu, i Martí Domínguez, com a director de Las Provincias i home insigne de la cultura i la societat valenciana, havia sigut convidat a pronunciar el discurs de mantenidor de la Fallera Major de 1958. Durant el seu parlament, fortament reivindicatiu per a tractar-se de l'època franquista, Domínguez parlà en tot moment amb unes dosis de passió, de valentia, de sentit de la dignitat valenciana, d'enginy intel·lectual i d'humor crític, que encara hui sorprenen i corprenen.

Davant de nombrosos representants de les classes altes valencianes i espanyoles, l'escriptor alçà la veu per a criticar durament i directament la claudicació política i identitària dels valencians enfront de Madrid. El fet que un discurs considerat com a un referent del valencianisme siga escàs en frases en valencià i abundós en fórmules retòriques típiques del franquisme pot estranyar a un valencianista de hui, però això s'explica pel context del moment.

No pergam de vista l'essència de l'assumpte: Domínguez assumix el risc de dirigir-se a una audiència important i nombrosa en plena dictadura franquista (amb milers de sancionats, presoners i executats per raons polítiques) per a reivindicar la dignitat identitària i política del poble valencià, i ho fa usant el valencià en diversos moments. L'atreviment és ben considerable. Per a l'època, era tot un desvergonyiment i, fins i tot, si no s'haguera tractat d'una personalitat de renom com ell, una temeritat.

La audiència del Principal, en un crit ofegat, durant la intervenció de Domínguez

El discurs, que commocionà la societat valenciana, denunciava el desinterés del govern de Madrid per València i altres símptomes de menyspreu als valencians per part del Règim. La cosa més important, però, és que n'assenyala la causa: l'actitud subalterna, conformista i claudicant dels mateixos valencians. Som nosaltres els causants de la nostra pròpia desgràcia i, per tant, només depén de nosaltres que trenquem les cadenes.

El que més em meravella és que aquelles paraules de Domínguez, que m'erissen la pell quan les escolte, són perfectament aplicables a l'actualitat: és la malaltia del "rebordoniment" (la pèrdua voluntària de la pròpia personalitat) allò que fa possible la falta de respecte que rebem els valencians de les institucions i els mitjans espanyols. Si nosaltres abandonem la llengua i la identitat pròpies a la mínima ocasió, ¿quina consideració mereixem per part de Madrid? ¿Quin missatge li estem donant els valencians? ¿És eixa conducta la pròpia d'un poble que s'estima i que vol ser?

El discurs despertà la consciència nacional i la complicitat de molts valencians, sobretot en l'àmbit universitari. Alhora, però, provocà que el Règim apartara Domínguez de la direcció de Las Provincias i de la primera línia de la vida pública valenciana. Seguí, però, amb la seua producció literària.

Domínguez, durant el seu mític discurs del 16 de març de 1958

Sense més, podeu accedir a l'àudio del discurs -i a més informació- en esta web. Espere que en fruireu bona cosa. I em despedisc de vosaltres fins a la pròxima entrada, que espere que no tardarà tant.
¡Salut!

divendres 18 de setembre de 2009

Arenys de Munt i l'independentisme valencià

A partir d'un article de Josep Nadal (cantant del grup de música La Gossa Sorda, natural de la Marina) en el seu blog, s'ha iniciat -o s'ha ressuscitat, però amb actors nous i amb vitalitat renovada- un debat ben important en la blogosfera valencianista.

La formació de La Gossa Sorda al complet. Josep és el segon d'esquerra a dreta. Són u dels grups valencians més exitosos actualment

El músic pegolí reflexiona sobre el fet que tot el nacionalisme català, "des de la CUP fins a Convergència", ha arribat al consens de preguntar als ciutadans per la independència de "Catalunya", i no dels "Països Catalans". La pregunta que se'ls féu als ciutadans d'Arenys de Munt (el Maresme) el proppassat dia 13 d'este mes fon exactament la següent: «Està d'acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?».

El resultat ja sabeu quin ha sigut: un 96% dels vots a favor. Enhorabona als arenyencs i a tots els catalans (pareix que es faran consultes en molts municipis més abans que acabe l'any), i tant de bo que un dia pugam fer la mateixa cosa ací, en terres valencianes. No hi ha dubte que a nosaltres els valencians ens queda més camí per recórrer que als nostres veïns i germans del nord, però tampoc hem de dubtar que la destinació serà la mateixa: la llibertat del poble valencià, l'emancipació respecte del centralisme espanyolista. Sempre ho dic i sempre ho diré: si volem, podem. Pas a pas, però podem.

La jornada d'Arenys de Munt esdevingué una festa que comptà amb la participació de molts ciutadans

Bé, torne a l'article de Nadal. El que fa en el seu escrit és proposar als "col·lectius de l’Esquerra Independentista, d’ERPV i del nacionalisme cultural" fer el pas de "valencianitzar al màxim el nostre discurs", és a dir, fer el mateix discurs en clau valenciana que el BLOC Nacionalista Valencià (supose que per això no el nomena), però anant més enllà del nacionalisme autonomista d'eixe partit, seguint en el to marcadament independentista que ja tenen les organitzacions a què ell es referix.

Això ho veig positiu en dos direccions. La primera és que el valencianisme -començant pel més moderat, que és el que pot atraure als nombrosíssims indecisos que hi han, i acabant pel més radical- només pot recuperar la societat valenciana de l'espanyolisme estatal amb una claredat de conceptes total i ben arrelada en el sentir del nostre poble, que es sent valencià (i espanyol, que es la cosa que caldrà anar canviant) però no català. Això és una realitat social indiscutible i l'hem d'acceptar com és per a poder incidir en la societat.

Com assenyala Nadal, amb lemes com ara "Pel jovent català" deixem als valencians indiferents en el millor dels casos, i ofesos i hostils cap al nacionalisme valencià en el pitjor dels casos. Així no aconseguim res de bo. El nacionalisme valencià ha de fer com tots els nacionalismes del món i reivindicar la nació que li dóna nom i amb què es poden identificar els ciutadans: en el nostre cas, la nació valenciana, reivindicada pels nostres patriotes des de fa més de cent anys (com bé exposa el company Trellat en el fòrum de Valencianisme.com).

Editorial del setmanari El Camí de l'any 1933. El titular, com tants altres de l'època, és ben clar: "València, nació". Eixe era el sentir dels valencianistes

Al costat d'això, un rebuig frontal a l'anticatalanisme i una defensa ferma de les relacions de germanor i de col·laboració que tant necessitem amb els germans del nord. De fet, amb tots els nostres pobles veïns (infraestructures, aigua...), però especialment amb els pobles català i balear pel que fa al tema lingüístic i cultural. Exactament això fan Alemanya, Àustria i Suïssa, tots tres estats lliures i sobirans que fan pinya per a defendre i promoure la seua llengua i els seus interessos culturals comuns.

Igual que els països germanòfons, farem un espai comú a on els valencians arribarem amb (i gràcies a) la nostra pròpia autoestima nacional, com els catalans. Trobe que, si intentem anar directament a l'últim pas del camí (que és el que hem fet durant dècades sense gens d'èxit) i reivindiquem una nació en què els valencians no poden creure, ens quedarem on ja estem, que és el que hi ha. Sense un estat propi, els valencians no som res, no comptem gens en el món i estem abocats al desastre i a la desaparició. Tingam-ho clar i digam-ho clarament a la gent sense perdre més temps.

Mapa dels estats de llengua alemanya, que es coordinen entre ells i fan polítiques comunes per a promoure la seua identitat cultural en el món

Els germanòfons anomenen el seu espai lingüístico-cultural comú "DACH", que són les sigles dels estats lliures que el formen, o simplement "Europa germanòfona". ¿Anomenarem això nosaltres "Països Catalans"? Trobe que no és el millor nom, perquè -com ja he dit- els valencians no s'hi identifiquen i una bona part reacciona amb el rebuig, cosa que no ens interessa gens. ¿Seguirem, llavors, l'exemple dels germanòfons (que, precisament per eixa raó, no parlen de "Països Alemanys") i ressuscitarem el terme inventat "BaCàVia"? Però el nom no és la qüestió important, sinó que es troba després, al final de tot el camí.

La cosa important ara és neutralitzar la dicotomia pancatalanisme/anticatalanisme, que tant ens perjudica a l'hora de convéncer valencians, i substituir-la per la dicotomia valencianisme/espanyolisme. Ahí tenim la clau de tot i en això hem de furgar, a poc a poc però amb insistència. Trobe que és la manera de fer-nos lliures: primer, augmentant la nostra autoestima com a valencians (passa que nosaltres encara hem de fer...), i després, exigint els drets nacionals que ens pertoquen com a poble enfront del centralisme espanyol, en base a eixa autoestima nacional pròpia.

Monument en la Ciutat de València a Vicent Doménech "el Palleter", personatge històric que simbolitza la dignitat nacional del poble valencià

La segona raó per la qual veig positiva la proposta de Nadal és el fet que tot nacionalisme necessita el seu corrent més possibilista i el seu corrent més trencador, de manera que algun dia es puguen succeir en el poder per a donar pas a la independència del país. De fet, eixe procés ja el veem en marxa a Catalunya, on Convergència Democràtica de Catalunya s'està fent més sobiranista a causa de la pressió de la societat civil. Ara el partit dóna suport a totes les consultes municipals sobre la independència de Catalunya.

I clar, els valencianistes no ens podem quedar sense tindre ja (com el teníem en els anys 1930) un sector d'importància que reivindique la independència per a la nació valenciana, la recuperació de l'estat lliure i sobirà que tinguérem durant segles i que ens arrebataren amb la invasió de 1707. Ja començàvem a fer eixe camí de recuperació nacional quan una altra invasió, la de 1938-1939, posà fi dramàticament als somnis i als anhels del nostre poble. Com diu la Cançó de Lluita, ¡ja és hora de tornar a ser dignes!

Cartell patriòtic i revolucionari valencià de l'època de la Guerra Civil, que crida a defendre el país enfront del feixisme invasor. Com es veu en la imatge, inclou una senyera estrelada, símbol de l'independentisme valencià. El féu el partit valencianista històric Esquerra Valenciana


Enllaços:
Article de Viquièdia sobre la consulta per la independència de Catalunya a Arenys de Munt
Vídeo de Vilaweb sobre la jornada (vora 13 minuts)